La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen també aquest text El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

L'abaratiment dels acomiadaments

La recomanació d'abaratir l'acomiadament "per a crear ocupació" és errada en els temps i en els objectius.
¿Quin sentit té abaratir l’acomiadament quan precisament el que volem promoure és la contractació, no l’acomiadament? Es posa com a argument, discutible des del punt de vista econòmic, que a mig termini facilitarà la contractació.
El molt seriós problema de les amplíssimes fluctuacions de l'ocupació en el nostre país, amb fenomenals creacions de llocs de treball en períodes de puixança econòmica, seguides de caigudes de l'ocupació i augments de la desocupació, també extraordinaris, no es deu al fet que hi hagi més dies per any en les indemnitzacions per acomiadament que en altres països. Ho demostra, a més d'una anàlisi de causa i efecte, el cas d'Irlanda, que amb una flexibilitat total en els contractes laborals ha tingut una experiència semblant a l'espanyola.
Les excessives fluctuacions de l'ocupació tenen causes molt més profundes que el cost de l'acomiadament, en les estructures de la demanda agregada i del sistema productiu espanyol.
Una de les causes que ha provocat aquest model d’ocupació caracteritzat per l’alta temporalitat és el gran pes d’inversions en alguns sectors econòmics, com és el cas de la construcció i els serveis, que l’incentiven. La inversió és la component més volàtil del PIB en tots els països, però a Espanya té major pes i majors fluctuacions, i determina molt més que en altres països grans oscil·lacions de l'ocupació. Quan es redueixi, com és d'esperar, l'excessiu pes de la construcció i el turisme amb poc valor afegit - que a més exigeix inevitablement plantilles en gran part temporals-, disminuiran substancialment els enormes canvis de l'ocupació que hem experimentat en les darreres dècades.

No tots som iguals

La corrupció ha entrat a l’oasi català, s’ha dit aquests dies. Cal fer una apreciació, i és que la corrupció, per mala sort, no és novedosa.
El que sí és novetat, és que ara tenim unes forces policials molt més eficients i uns mitjans de comunicació que donen les notícies en directe. I d’això sí ens n’hem de felicitar, perquè els corruptes han de ser denunciats i anar a la presó.
Ara bé, els ajuntaments, i la majoria d’institucions, estan plens de persones, amb dedicació i en moltíssims casos sense cap mena d’assignació, que no es mereixen ser comparats amb els que aquests dies surten per la televisió.
La confiança és bàsica en tot el nostre sistema, si no, només cal veure què ha passat amb l’economia. I en el cas de la política, ens trobem amb el mateix. La manca de confiança, quan no la desconfiança declarada, porta a la degeneració de la democràcia.
És per això que ara més que mai, calen actituds exemplaritzants. Perquè la gran majoria de polítics d’aquest país, siguin de les sigles que siguin, són gent honrada i decent. Atributs ambdós que haurien de ser definitoris de l’activitat política.
Ja ho he dit en diversos articles, estem en un mal moment per la democràcia i, per tant, per la llibertat. I per això, i tal i com va dir Àngela Merkel en la commemoració del 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlín hem de recordar que “La llibertat no neix per sí sola, cal lluitar per ella” i jo hi afegiria: “La llibertat no es manté per si sola”.

Berlusconilàndia

Fa pocs dies el Parlament europeu, amb els vots de tota la dreta, ultradreta i euroescèptics votava contra una resolució en què es denunciaven les pràctiques feixistes i contra la llibertat d’opinió del senyor Berlusconi.
Itàlia fa temps que es troba en una espiral preocupant, i només l’última sentència del Tribunal Constitucional dient que era inconstitucional la llei que es va fer el senyor Berlusconi ad hoc per tal de no poder ser perseguit per la justícia mentre fos primer ministre dóna senyals de trobar-nos davant d’un país europeu.
Tanmateix, la permissivitat de tota la dreta europea aliant-se amb posicionaments neofeixistes no és bon símptoma. De dictadures no n’hi ha de bones, ni les d’esquerres ni les de drets. I davant de símptomes antidemocràtics, vinguessin d’on vinguessin, la reacció hauria de ser unitària en favor d’allò que en teoria ens uneix: la democràcia i la llibertat.
Berlusconi és un pallasso de la política i a més un presumpte estafador, a més d’un conegut promotor de la prostitució. Aquests tipus de personatges no ajuden a generar confiança en els nostres dirigents, i menys, quan aquests a sobre opten per no pronunciar-s’hi o per defensar la seva actuació.
I el que és pitjor sembla que les maneres de fer d’aquest senyor s’estenen a uns nivells, que ni els de la Grip A. Sens dubte, ens trobem davant mals moments per la democràcia i, per tant, davant certs perills per la nostra llibertat.

Cas Millet

Les últimes setmanes estan sent polèmiques pels escàndols de corrupció que han afectat al PP, però d’aquest ja es parla molt, jo vull parlar del cas del Palau de la Música Catalana, el cas Millet.
En primer lloc, em causa estupefacció la passivitat amb què polítics i sembla que agents socials es prenen el tema. Suposo que deu ser perquè tots hi rebrien, ja que el Palau de la Música té un patronat conformat amb gent de totes les forces polítiques i a tots se’ls va passar que aquest senyor feia el que volia. Tanmateix, em sembla tot plegat hipòcrita.
No podem estar demanant a la gent que es senti identificada amb les institucions, que votin, que confiïn, que comprenguin les decisions dels governants, si després quan davant fets d’aquesta índole, sembla que l’estratègia és “deixar passar”.
Em causa vergonya pròpia, com a membre d’institucions i d’un partit polític, i aliena, per aquells que amaguen el cap. Cal ser contundents i aplicar el bisturí quan i on cal, en favor de la transparència i de l’ètica i moral política, que per molt que diguin el contrari, jo segueixo dient que existeix en el món de la política.
Si no reaccionem davant de fets com aquests, quan vulguem recuperar o defensar la importància dels partits polítics, com a òrgans de participació, i de les administracions, com òrgans de gestió eficient, potser ja farem tard.
Aquests actes i la gestió posterior s’estan convertit en autèntiques armes de desafecció massiva.

Fiscalitat i nous pressupostos

Estem en plena redacció dels pressupostos generals de l’Estat i està donant per molts titulars, tot i que cap de concret.
Planeja en l’aire la idea d’una pujada d’impostos, en diferents àmbits (directes i indirectes). Tot i que segons sembla es subscriuen a un “increment puntual i temporal”, tal i com va dir el president Rodríguez Zapatero.
La pujada del dèficit dels últims temps, anirà en creixement, degut a una clara aposta del govern per impulsar mesures expansives i de suport a la gent que més pateix. A ningú que em conegui li deu sorprendre, que digui que m’agrada el que s’ha vingut a dir, la solvència fiscal. Endeutar l’economia té efectes que poden ser positius a curt, però que a llarg no ho són i que per això impliquen una sèries de mesures, com ara l’increment d’impostos esmentat abans.
Tanmateix, no veig gens bé la possible pujada de l’IVA. Primer, perquè és un impost indirecte i per tant, gens progressiu. I segon, perquè l’increment de preus pot provocar una contracció de la demanda (encara més) afectant les comptes de resultats (encara més) de les empreses. Sé, que a nivell d’IVA, estem encara lluny d’altres països però no és el moment d’una pujada d’aquestes característiques.
Des de fa ja molt temps, les rendes del capital tributen a un interès fix, sent il·lògic que en canvi les rendes del treball siguin gravades molt més fortament que les rendes de capital. Potser hauríem de començar a mirar què passa amb aquestes, abans de prendre mesures altament impopulars i, em temo, poc eficients.

Embrollo fiscal

Encara que el motiu que ha portat a El País a escriure aquest editorial segurament no té res a veure amb la qüestió en sí, lamento dir que estic d'acord al 100 % amb el contingut del mateix.

I no em puc estar de lamentar la sortida de dues persones com Jordi Sevilla i, sobretot, Pedro Solbes.

Con toda seguridad, el embrollo fiscal que el Gobierno de Rodríguez Zapatero ha organizado este verano con anuncios sucesivos y contradictorios, rectificaciones, desautorizaciones y vuelta a empezar, ha sido uno de los factores que más ha contribuido a extender entre los ciudadanos la sensación de improvisación y falta de rumbo ante la crisis económica. Su comparecencia en el Parlamento -cabe recordar que a petición propia- sólo añadió confusión, de tal manera que, a día de hoy, la opinión pública todavía desconoce con exactitud qué quiso decir al anunciar un aumento fiscal de 15.000 millones en 2010. Ni subir impuestos es automáticamente de izquierdas ni bajarlos de derechas. Ni lo primero equivale a políticas sociales ni lo segundo a estimular la economía. La política fiscal es, sencillamente, otro instrumento de redistribución. Y como tal debe ser manejado con rigor y competencia. Por eso están fuera de lugar los anuncios imprecisos e irreflexivos de subidas de impuestos: no queda claro por qué razón Zapatero confirmó en Italia, en una surrealista conferencia de prensa con Berlusconi, que estudia también aumentar los impuestos indirectos, cuando debió hacerlo el día anterior en el Parlamento, y no lo hizo.
El objetivo fundamental de la política económica es sostener el bienestar de los ciudadanos. Y lo que está sucediendo en España es que se está reduciendo a ritmos inquietantes el PIB por habitante, en gran medida porque lo está haciendo el empleo. El paro ya es más del doble del promedio de la OCDE. Detener esa sangría es la condición necesaria no sólo para reducir pérdidas de bienestar de los ciudadanos, sino también para sanear las cuentas públicas a medio plazo.
Una economía en la que la inversión cae a ritmos del 20% hipoteca su producción futura, su modernización y capacidad competitiva a medio plazo. Sin un aumento de inversión pública que compense el desplome de la privada se corre el riesgo de retrasar más la salida de la crisis.
Es pues indiscutible que sanear las finanzas del Estado es una obligación de cualquier Gobierno. Pero las dos vías para conseguirlo son el aumento de los ingresos y la reducción del gasto, alternativas ambas que reducen los estímulos al crecimiento en el corto plazo. De ahí que resulte decisivo elegir bien el momento de recurrir a cualquiera de ellas, en particular a la subida de impuestos. Si, como ocurre en España, la recesión es muy pronunciada y la recuperación lenta y distante, cuadrar las cuentas públicas no puede ser la máxima prioridad. Eso no significa que el plan no tenga que estar preparado, a ser posible con el respaldo de la oposición. Pero su aplicación ha de esperar a que se detenga la destrucción de empleo.
Entonces, y sólo entonces, será el momento de elevar los impuestos, una decisión que, se quiera o no, tendrá que ser adoptada para reconducir las cuentas públicas deterioradas por la crisis. Pero antes es imprescindible avanzar en la productividad de las administraciones públicas, Gobierno incluido, y en la eficacia recaudatoria. También en aquellas reformas no destructoras de empleo y favorecedoras de la modernización del país.
No parece ser ése el camino emprendido por el Gobierno, encastillado en una rancia retórica que se olvida de la obligación central de la socialdemocracia de compatibilizar la gestión económica eficiente con el compromiso social, en vez de convertirlos en objetivos excluyentes. La diferencia entre las medidas populistas y la política social es más nítida de lo que parece entender Rodríguez Zapatero -ahí están los 400 euros-. De que lo entienda a partir de ahora dependerá en gran parte el futuro inmediato de este país.